Ens vénen 4 clàssics en 4 setmanes...Mare meva! Una mica massa potser! Qui més qui menys ho pensa...però n’hi ha molts pels qui això cobra un sentit especial.
Avui, al Blog de la Cris, comptem amb el testimoni d’en Quim, seguidor d’aquest blog des del primer dia i que avui s’ofereix a explicar-nos l’anomenada altra cara de les victòries blaugrana: les que els hi toca patir als veïns de Canaletes.
Arriben quatre clàssics i també la possibilitat de guanyar títols, i els ciutadans de Barcelona que vivim a tocar de Canaletes tremolem... Abans per a mi era un privilegi tenir canaletes sota a casa i ara és un malson, un martiri, digueu-ho com vulgueu.
No vull culpar al tripartit ara que és tan de moda però quan IC va entomar la gran responsabilitat de dirigir la conselleria d’interior les coses van canviar per sempre a Canaletes. Davant la dificultat de contenir la fúria dels boixos nois i dels brètols que volen destrossar-ho tot en nits que haurien de ser festives, els mossos van rebre l’ordre de protegir els nostres carrers i els nostres barris i , per tant, de tallar-ne l’accés, o la sortida, a tothom. Brètols, veïns i ratolins (que n’hi ha).
Amb el canvi de govern no sé si canviarà la situació que afecta els veïns del raval cada vegada que el Barça guanya un títol o un clàssic. Malauradament els veïns dels carrers compresos entre Tallers, Bonsuccés, Elisabets, Pintor Fortuny i del Carme vivim un setge per part dels mossos d'esquadra després d'un èxit blaugrana. Vivim a tocar de Canaletes. I els i les agents tanquen els carrers per protegir-nos i també per impedir-nos entrar o sortir de casa nostra en unes nits ben especials. No discriminen. No saben diferenciar qui és un brètol i qui un pare de família. La intenció és bona, però el resultat és que som presoners a casa nostra.
Abans, agafava la meva càmera fotogràfica i baixava a la font de canaletes, la MEVA FONT, i gaudia immoralitzant l'esverament i l'alegria que s'hi desfermava. I la compartia. Ara no ho puc fer i l’alegria dels blaugranes ja no la puc compartir, més aviat la pateixo.
No sempre veia els partits a casa sinó que algunes vegades anava a casa d'amics i vèiem en colla les finals... això ara s’ha acabat perquè sé que els mossos no em deixaran tornar a casa. Amb això d’acordonar carrers són inflexibles. Vostè no passa. Visc aquí. M’és igual. Tinc ordres, i t’ensenyen la porra. En resum: que per protegir els comerços, mobiliari urbà i aparadors d'aquests carrers els acordona i no hi permet el trànsit: sense excepcions. És igual que et vegin amb cara de veí cansat que torna a casa seva, o que diguis que estàs embarassada, o jo què sé... no passes, no entres o no surts de casa teva i la celebració esdevé un martiri.
No només no pots afegir-te a l'alegria sinó que no pots tornar a casa o bé, si hi ets, sortir-ne.
Penso que els mossos exageren i que no cal ser tan radical, i que encara que siguis mosso pots tenir criteri i discernir qui és un brètol i qui és un veí responsable. Es veu. Però sembla que als mossos se'ls demana ser descriteriats, i tirar pel dret, i tant han de reprimir un brètol que es vol enfilar a un fanal com un veí que vol tornar a casa seva.
Ho explico així, perquè així ho he viscut i perquè tremolo pensant que el meu equip guanyi els quatre clàssics i els tres títols que disputa. No ho podré celebrar com els altres blaugranes i hauré de decidir si dormo en una pensió- en cas que vegi el partit amb els amics- o si em tanco a casa abans no comenci el partit i la festa. Al final haurem de pensar: quina putada si guanya el Barça!
Gràcies pel teu testimoni Quim!
