L'entrevista de Laporta a "Gol a Gol"

S’acaba l’entrevista del Gol a Gol amb Joan Laporta...merda! No funciona internet! Bé, què hi farem! Obro un document word i començo a estructurar de manera desordenada les meves impressions sense deixar-me influenciar per terceres opinions que puguin distorsionar la meva pròpia. Ara amb una mica més de calma, ho desenvolupo millor...però segueixo sense internet...així que em decideixo a escriure i demà de bon matí ja ho pujaré a blogger...i aquí ho teniu!

1. Si em pregunten que resumeixi l’entrevista...el primer que em surt és que ni ha passat balanç, ni ha dit res que no sabéssim, ni ha aclarit res de res. Simplement ha anat tirant pilotes fora, responent amb diplomàcia i poques vegades ha contesta directa i clarament el que se li preguntava. He de dir que si bé ho esperava...també m’hagués agradat sentir un missatge una mica més contundent...no sé com dir-ho...

2. M’ha donat la sensació que anava una mica de víctima...Ja amb la seva primera frase “traient forces per no ensorrar-me”, ha deixat clar cap on aniria la cosa...I si, he de dir que és de les vegades que l’he vist més afectat...però no m’ha transmès una sensació de sinceritat. Com ho diria...crec que ell buscava vendre una imatge de honestedat, de humilitat, de sentir-se malament per tot el que està passant, i que ull! No ho dubto que li sàpiga greu la situació...però no m’ha transmès la sensació creïble que ell crec que buscava. De fet cap al final de l’entrevista ja ha anat sortint el que ell realment és...se’l veia com més relaxat i li ha tornat aquella mirada que et fa desconfiar...

3. M’ha agradat que TV3 li hagi mostrat les imatges del discurs que va fer a l’Hospitalet i les imatges del partit a Manchester (que jo no havia vist per cert!). M’ha semblat més que correcte que reconeixès la vergonya que sentia ell mateix en veure allò...ha dit que no es reconeixia i que demanava perdó si havia ofès als socis i seguidors del Barça. Chapeau per qui l’ha assessorat sobre com respondre d’aquestes situacions, perquè per mi ha respost de la millor manera possible.

4. Tema Txiqui...Algú em pot explicar perquè segueix sense adjudicar-li cap tipus de responsabilitat? Això ja comença a ser un misteri de la ciència tu!

5. El que ha dit d’Eto’o ha sonat a comiat...un comiat no volgut perquè es nota que li té una gran estima personal. A diferència del que ha parlat sobre altres jugadors, se li nota de hores lluny que és la nineta dels seus ulls i que si marxa ho farà a disgust seu...De fet crec que li passa una mica com a mi...a mi m’encanta Eto’o i crec que s’ha set molt injust amb ell...però si es vol fer neteja, és obvi que ell també ha de sortir.

6. Ronaldinho...Laporta ha volgut ser agraït i això l’honora...però no cola que es faci tant el tonto quan ell està al dia de tot el que passa amb Ronaldinho...i això ho sé de primera mà. Per més que hagi volgut dir que ell no és el policia de ningú i que d’això se’n encarregava el Frank, que és qui tracta amb els futbolistes a diari...mmmm, aquí li ha faltat contundència, li ha faltat reconèixer que el tema se’ls hi ha escapat de les mans a tots...Això si, ha quedat claríssim que la seva continuïtat (insinuada per alguns) és una utopia total. Al menys això es desprèn de les seves paraules...

7. Parlant de Ronaldinho, també ha dit que vol que surti per la porta gran com Rijkaard...crec que no cal que recordi el que ja vaig dir aquí: si Frank surt per la porta gran no és pel president, ans el contrari! És gràcies a ell mateix, que és un gentleman de cap a peus!

8. Guardiola... Sense dir-ho, ha admès que si el futur entrenador és Guardiola, ho és perquè Cruyff vol. Tela això!

9. I com no, i per acabar...tema Sandro...que rotund eh! Això si que li ha sortit de dins però de veritat! “Sandro té qualitats per ser un bon president del Barça?” Resposta: NO! Però un NO com una catedral! Aixxxx aquesta rancúnia Jan!!!

PD: no puc descriure el que he sentit mirant un mini reportatge del Gol a Gol sobre Ronaldinho...Ufff, digueu-me fleuma, però gairebé ploro! Com ha pogut acabar així?

De desagraïts el món n’és ple

Si si, de desagraïts el món n’és ple...això vaig pensar quan vaig escoltar les declaracions de Laporta en la roda de premsa posterior a la junta directiva de dijous passat. I dic desagraït per no dir una altre cosa...La veritat és que Laporta va estar molt poc elegant, primer intentant elogiar-lo, com un tècnic que ha fet història, però deixant anar tot una sèrie de retrets cap a Rijkaard que trobo del tot injustos. Com pots ser capaç de dir que Rijkaard és el principal responsable dels desastres dels últims 2 anys, que Txiki està exempt de tota culpa i només admetre la teva petita part de responsabilitat quan ets preguntat expressament per això? No té vergonya aquest tiu! S’arriba a mossegar la llengua i li surt verí!

Estic totalment d’acord que Rijkaard té la seva part de culpa. És ell qui tracta dia a dia amb els futbolistes, qui gestiona el grup i qui marca les pautes a cada partit...però no és menys cert que el màxim responsable de l’àrea esportiva, a qui Frank “rendeix” comptes, no és altre que Txiki...i mirant amunt Marc Ingla i Joan Laporta en última instància. Per tant repartim responsabilitats i no et comportis com un immadur que no sap reconèixer els propis errors i sempre busca carregar les culpes a un tercer.

Si alguna cosa està clara aquí és que bona part de culpa la tenen els futbolistes, que des de que van assolir el gran èxit de la Champions han baixat moltíssim el seu grau d’implicació amb l’equip (ja no dic amb el club) i han deixat de ser precisament això...un equip. Ja ho deia Ten Cate l’altre dia “aquests futbolistes només miren per ells, han deixat d’ajudar-se entre ells i han deixat d’ajudar al seu entrenador”. La veritat és que pots estar més o menys d’acord amb els mètodes de gestió de la plantilla per part d’en Frank...però que els hi quedi clar a aquesta colla de joves rics que mai a la vida tornaran a tenir un entrenador així, que els ha tapat en tot i per tot, que mai ha variat la seva personalitat ni en l’èxit ni en el fracàs, que els hi ha donat una confiança que ells mai li han sabut tornar...un altre gran exemple que de desagraïts el món n’és ple...

Gràcies a Déu, encara hi ha excepcions...quina lliçó de modals li va donar ahir Frank Rijkaard a Laporta! Vaig tenir com una barreja de sentiments: d’alegria perquè Rijkaard sempre serà Rijkaard i de tristesa perquè em sap molt greu com se l’ha exposat en la seva sortida per part del club. Rijkaard també podria haver repartit responsabilitats, però no. Ell si que és un senyor i va preferir seguir fidel a la seva autenticitat, al seu saber fer, i donar-se ell mateix una sortida digne del club...

Potser com entrenador no ha estat sempre brillant, però és innegable que deixa una empremta en aquest club que mai ningú podrà esborrar. Mai serem prou agraïts Frank! Moltes gràcies i molta sort!

Pròximament...

Estic entre 2 titulars “Manual de com sortir en globus del Barça i no morir en l’intent” o “De desagraïts el món n’és ple”

Ara mateix tinc molta feina i no puc escriure...Però tinc unes ganes d’esplaiar-me sobre la roda de premsa d’ahir de Laporta...

Només dic una cosa. De senyor se’n ha de venir de mena...està clar que Laporta no ho és.

Si. Encara es podia caure més baix

4-1, bany en tota regla i sensació de inoperància total. Aquesta és la sensació que em queda ara mateix, quan fa 5 minuts de la derrota. Si us he de dir la veritat no sento pena, no sento llàstima, ni vergonya! És que simplement no sento res, m’és com indiferent... i crec que això ja ho resumeix tot.

Si he de dir la veritat, crec que aquesta és la pitjor...però a l’hora la millor cloenda per aquest equip, perquè al cap i a la fi el partit d’avui a mostrat als ulls de tot el món la realitat del Barça, la realitat d’aquests jugadors sense orgull ni dignitat. La realitat d’un entrenador que deixant de banda lo bona persona que és i l’estima que tots li tenim, no para de demostrar-nos que no pot amb aquest vestuari, que el seu projecte ja no s’aguanta per enlloc...la realitat d’una junta directiva i secretari esportiu que no han sabut solucionar els problemes a temps...pensant que la suposada qualitat de la plantilla ho arreglaria tot...doncs no! Ells també en són responsables, i molt! Tant que exigeixo moviments...el que no pot ser és que aquí només s’apunti a uns jugadors que si han arribat on han arribat a estat gràcies a l’autocomplaença i a la màniga ample que se’ls hi ha donat des de dalt. Que no se’m mal interpreti. No estic exculpant els jugadors...i ara! Ells també tenen la seva gran part de culpa, ells són els que juguen, els que suposadament entrenen i lluiten per aquest escut...els que haurien d’haver volgut guanyar al menys per dedicar-li al seu entrenador una victòria al camp del màxim rival, una manera d’acomiadar-se d’algú que els ha tapat com no mereixien i encara ara, que l’estic escoltant en directe, no deixa de fer-ho. Crec que mai se’n adonaran de lo desagraïts que han estat amb aquest home...i amb nosaltres, amb una afició que ha anat aguantant i aguantant i que ara ja...passem de tot. Així és com ho sento, aquesta és la indiferència que em surt de dins...

Demà serà un altre dia...

Sense comentaris...

Copio literalment de la notícia que acabo de llegir a la Vanguardia i que sembla que avui ha estat publicada pel diari ADN...per tant no sé quina credibilitat donar-li...en cas de ser veritat...les coses pinten molt malament...i ja no ho dic des de un punt de vista egoista de club, sinó per ell mateix. De veritat que sento molta pena al llegir aquestes coses...hi ha alguna cosa que el pugui fer reaccionar?

Ronaldinho, en peligro de no poder seguir en la elite

El jugador brasileño se sometió hace una semana a una revisión médica en la clínica Delfos de Barcelona que determinaron que su estado físico está completamente deteriorado.

Barcelona. (Redacción).- Ronaldinho, Balón de Oro en 2005, dos veces FIFA World Player, elegido en dos ocasiones como el mejor del universo por la asociación mundial de futbolistas profesionales, el de grandes tardes y noches con la camiseta azulgrana, está al borde del fracaso irreversible como deportista.

El futbolista, según publica el diario 'ADN' en su edición de hoy, pasó una revisión médica hace una semana en la clínica Delfos de Barcelona -a la una y media de la madrugada- durante la cual se hizo varias pruebas radiológicas que determinaron que su estado físico actual no le permite seguir jugando al fútbol en la elite del profesionalismo.

Ronnie, el futbolista que mejor ha representado el éxito y el fracaso del Barça en los últimos cinco años, conoció esa misma noche que los resultados de las pruebas eran "nefastos". "Físicamente está mucho peor de lo que la gente se piensa", coincidieron distintas fuentes médicas consultadas por el diario 'ADN'.

Como suele suceder en estos casos, Ronaldinho ingresó en el centro médico por la puerta trasera, sin informar al Barça de los exámenes a los que se iba a someter, para no despetar sospechas en el club que tiene convenios suscritos con Assistència Sanitària Col·legial y con la mutua Asepeyo.

Algunos médicos de la clínica Delfos, que prefirieron guardar el anonimato, dijeron que el jugador muy probablemente se sometió a la revisión médica por solicitud de algún club interesado en contratarle. Uno de ellos es Milan, del cual se ha dicho que ya ha llegado a un acuerdo verbal con Roberto de Assis, hermano y representante del delantero brasileño. Si realmente el Milan encargó la revisión, a estas alturas ya conoce el estado físico de Ronaldinho.

Tal vez por eso el presidente del club lombardo, Silvio Berlusconi prácticamente desestimó su fichaje el tras coquetear con él en las últimas semanas. "Siempre he tenido dudas de que Ronaldinho nos pueda ser útil. Ahora pienso que no lo necesitamos", aseguró Berlusconi a la prensa italiana.

En la actualidad, Ronaldinho se encuentra en pleno periodo de recuperación de una rotura muscular que le ha dejado fuera de circulación durante siete semanas. De hecho, el futbolista pretendía acelerar su recuperación para poderse despedirse en el Camp Nou de la afición barcelonista, hecho que no podrá producirse, con el jugador vestido de corto, el próximo domingo, cuando el Barcelona jugará en su estadio el último partido de la temporada.

Una golejada que arriba tard

Avui no he anat al Camp Nou...no estava a Barcelona i tampoc he fet “l’esforç” de tornar abans per anar-hi...és més, estava al teatre i no he ni vist el partit! Només he arribat a temps d’escoltar per la radio la segona part i he de dir que he flipat quan una amiga (ei Mireia t’estàs convertint en la meva informadora oficial últimament!) m’ha dit que al minut 15 ja guanyàvem 3-0. De fet li he contestat: “Estàs de conya o que?”...Fixeu-vos quin és el meu nivell de confiança en aquest equip...Però és que ja té nassos que ens passem 15 dies sense marcar un gol i ara en marquem 6! Ara que ja no ens juguem més que la segona plaça (que no aconseguirem) i l’honor...

El primer que he pensat al veure la golejada és: el punt dèbil d’aquest equip, a part dels aspecte físic, és la seva basant psicològica...perquè just quan juguem amb poca pressió, ara venen els gols! I quan no en queia ni un, ens enfonsàvem en la misèria al encaixar-ne...

Què hi farem! Al futbol sempre es viuen cicles i nosaltres fa 2 anys que estem en hores baixes, amb poca confiança o potser excessiva! Ves a saber...

A tot això el Madrid ja és campió de lliga (aggg!), guanyant un partit que n’estic segura que el Barça mai hagués guanyat...marcat 2 gols els últims 5 minuts de partit...és per això que el dia del Manchester la meva esperança en marcar al últim minut un gol que ens portés a Moscou era més un somni que una creença real...Quina llàstima la Champions...hagués set maco arribar a la final...encara que potser hauria suposat enganyar-nos a nosaltres mateixos. Potser millor així, sense guanyar res, serà més fàcil fer una neteja que es preveu difícil però més que necessària.