No sé ni com explicar el que ha passat aquesta nit...per tenir, no tinc ni ànims de escriure...entre que avui he treballat tot el dia, que demà també unes quantes horetes, i l’estocada final que m’ha suposat el partit del Barça...estic d’un humor que no vegis! Som subnormals o que? Com podem deixar passar una oportunitat així!!! Líders gairebé durant tot el partit i als últims minuts (sempre igual!!!) el Madrid empata i amb 15 segons de diferència Tamudo (aggg!!!) marca l’empat al Camp nou...Quin gerro d’aigua freda! Quina decepció! Esperar un miracle l’ultima jordana em sembla una utopia...
El més bo de tot és que jo pensava que la cosa avui quedaria igual! És a dir: que nosaltres guanyaríem i el Madrid també...i he de dir que confiava molt en el Mallorca de cara a la última jornada! Però ara la meva perspectiva ha canviat...ja ho sé, típicament culé! Però ho veig així: avui el Madrid ha tingut un avís, li marxava la lliga davant dels seus morros...això ho aprofitàvem avui o no hi havia segona oportunitat. Per més que nosaltres guanyem (ja seria per matar-nos si no guanyem al Nàstic!), el Madrid sortirà a per totes diumenge que ve i a casa seva guanyarà. Una altre cosa em sorprendria no molt, moltíssim!
Ja sé que diuen que l’esperança és la última cosa que es perd, però la meva esta bastant sota mínims. El Barça no ha fet més que resumir avui el que porta fent tota la temporada: ni més, ni menys. I no busquem la culpa en els altres. Mirem-nos a nosaltres mateixos, fem autocrítica i analitzem perquè nassos ens passa el que ens passa als últims minuts. És inacceptable.
L’últim polsim d’esperança que em queda ve d’un petit o gran detall, depèn de com ho vulguem mirar: el paper de Calderón al final del partit a Saragossa, sortint a peu de gespa a fer com una volta d’honor saludant a tots els aficionats. No tinc dubte que la prepotència, tard o d’hora es paga. Espero que en aquest cas sigui d’hora.
