Sobrevivint

“El Barça tiene un nivel y estamos acostumbrados a él. Felicito al grupo por la victoria pero con algún gol más hubiésemos estado más tranquilos. Por eso, no puedo decir que estoy satisfecho por el partido que hemos hecho, pero sí estoy contento por haber ganado”.

Aquestes són paraules de Frank Rijkaard. Les poso aquí perquè ve a resumir el que pensem molts barcelonistes: en tot el què portem de temporada hem vist en contades ocasions el Barça al que estàvem acostumats. La resta han estat partits de supervivència, com ve deia el mateix Frank al desembre quan se li preguntava per l’estat del equip. Recordo perfectament el que va dir: Anem sobrevivint. I així seguim...

La primera part d’ahir va ser per oblidar: la major part del temps estàvem en camp propi, sense mobilitat, sense aconseguir construir cap jugada...a més a més s’apreciava, o al menys jo vaig tenir aquesta sensació, una falta d’agressivitat, d’empenta...fins i tot Eto’o que sempre està al davant pressionant, semblava com desganat...i això si que ja em preocupava... Per sort a la segona part el panorama va canviar una mica i es va augmentar una mica el nivell, personalitzat sobretot en Eto'o, tornant a presionar a la sortida de pilota. Tot i això, no puc deixar d’obviar les pèrdues tontes de pilota que cometem partit rere partit...em fot negra això! Com negra em posa veure la dificultat per acabar definit ocasiona claríssimes!!! I és que ahir en van fallar de clares tots: començant per Messi, passant per Ronaldinho i acabant amb Eto’o. De fet, ahir pensava que el Barça cada temporada passa per èpoques així: passen 2 o 3 partits en què sembla que la maquinària definitòria s’ha espatllat i que som incapaços de marcar un gol cantat. Normalment, després d’una ratxa així, en ve una altre de gran resolució...tan de bo aquest any passi el mateix...

Per altra banda m’agradaria comentar el tema canvis: què passa que portem dos partits seguits fent tan sols un canvi??? De veritat que no ho entenc. Això demostra una falta de confiança absoluta amb la gent que tens a la banqueta...o una gran confiança amb els que tens al camp i que penses que en qualsevol moment et resoldran el partit...però tot i això penso que s’haurien d’aprofitar els canvis...ni que sigui per perdre temps! Jo ahir tranquil·lament hauria canviat a Deco per l’Eidur (el vull veure al mig del camp...potser rendeix millor. Al chelsea hi havia jugat) i potser a Ronaldinho per Giuly, canviat a Messi a la banda esquerra.


Potser sorprèn que jo digui que s’havia d’haver canviat a Ronaldinho...però és que ahir el pobre no tenia el dia...i he de reconèixer que quan el veig així pateixo, en el sentit que penso que li tornaran a caure pals per tot arreu...i és que ahir, a part d’un gran misto, no va estar gens encertat en els llançaments de falta i va tornar a caure en l’error de voler aguantar massa la pilota i després la perd...Però una cosa he de dir al seu favor: estant malament i fallant, no s’amaga mai. Li és igual quedar exposat davant de tothom, s’ofereix igual. Un altre s’aniria amagant ple camp. Ell no. I crec que això també se li ha de valorar.


Per la resta...mirem-ho pel cantó positiu: una jornada menys i les coses segueixen igual i amb una pròxima jornada decisiva: aquest Madrid – Sevilla de diumenge que ve marcarà el desenllaç de la lliga. Això si: el Barça ha de guanyar si o si a la Real Societat, no ens podem permetre ni un mínim error!

No voldria acabar el post d’avui sense expressar una cosa que em passa pel cap: veig a un Madrid en creixement...però em dóna la sensació que no tindrà suficient lliga per acabar primer. Encara que per joc estan a anys llum de la primera temporada de Rijkaard, penso que els hi passarà una cosa semblant: si la lliga durés 2 partits més, potser si que se la endurien...però per ara encara la segueixo veient blaugrana.

Jo no hi vaig ser

Si, desgraciadament jo no hi vaig ser, no vaig poder veure en directa l’extraordinari gol de Leo Messi...ni en directa al Camp Nou ni per televisió...ja que a casa no tinc digital plus i encara estic de baixa... :-(

Vaig seguir el partit per RAC1. Com sempre que no puc veure un partit, ells són els meus ulls al camp. Només de sentir com van cantar el gol, us asseguro que ja me’n feia una idea de la seva majestuositat. Em malaia els ossos per no poder estar gaudint d’aquell partidàs al Camp Nou, per perdrem l’ocasió de veure en primera persona un dels millors gols de la història del Barça, probablement el gol del any.


No sabeu a més a més com vaig patir...i ara m’entendreu... Resulta que el meu germà s’havia de llevar a les 3 del matí i se’n va anar a dormir d’hora...just 5 minuts abans que Messi fes el gol del segle...doncs bé, ja em podeu imaginar a mi tapant-me la boca per no cridar i despertar-lo! A més a més estava comentant tot el que passava al partit amb una amiga a través del messenger, gran aficionada al Barça, i que si jo hagués estat bé hauria vingut amb mi al Camp...quina imatge! No tenia prou velocitat als dits per escriure totes les emocions!!! Déu meu! És indescriptible!


D’aquesta fase d’emoció, vaig passar a una segona: he de veure el gol com sigui! No em puc esperar a veure un resum televisiu que tardarà en arribar! Per sort internet és rapidíssim i a mig partit ja el vaig poder veure: Boca oberta, gashina de piel! Realment la semblança amb el gol de Maradona és brutal!

I allà el tenim a Messi, ell tant tranquil! Com si no hagués fet res del altre món! Ja ho va dir Raúl després del hat -trick que els hi va fotre “ He tingut el plaer de parlar amb ell al final del partit i he quedat parat de lo tranquil que estava. Semblava que el que acabava de fer ho fes cada dia”. Així és Messi, un tiu humil, agraït, bona persona, que viu pel futbol i que sembla no voler que res li pugi al cap. Només em queda felicitar-lo efusivament pel gran partit que ens va brindar i desitjar-li llarga vida el Barça. Té 19 anys...si ara fa això, què ens depara el futur??? Ara més que mai l’espot fa honor a una gran realitat: Recuerda mi nombre. Leo Messi

El meu sisè sentit

Molts dels que em coneixen saben del meu sisè sentit per segons què, així com les meves supersticions. M’ha passat en més d’una ocasió, de tenir com una mena de “flaix” sobre algú proper a mi i que després li passi el que jo havia pensat (res dolent e!), o llevar-me al matí amb un determinat “feeling”...

Doncs bé, ahir va ser un d’aquests dies.

Quan em vaig llevar al matí, sense sortir del llit, poso la radio i sonava una cançó molt animada...els meus ulls es queden fixat en la foto en la que estic amb el Ronaldinho i dic en veu alta: avui la liaràs nen! No sé perquè vaig pensar que el Ronnie faria un bon partit...i ves per on que ahir vem veure un Ronaldinho més endollat que en la majoria dels partits d’aquesta temporada: se’l veia amb empenta, amb ganes de demostrar al camp el que no havia dit amb paraules: que vol seguir aquí, que aquí és feliç i que probablement no viurà així de bé enlloc.

Em va fer gràcia el comentari del Julio Cesar dient-li a Ronaldinho que a Milà no viuria tan bé com a Barcelona, que no hi havia platja! Jo crec que no només és qüestió de platja o no platja: Ronaldinho necessita al Barça per seguir sent el número 1 (o el número 10 si voleu!), i el Barça el necessita a ell perquè ell és la imatge perfecte a nivell mundial, un tiu que cau bé a tothom, a grans i a petits, a la seva afició i a la rival...i això no passa gaire sovint! Com va dir Belletti: El Barça i Ronaldinho formen un bon matrimoni, perquè trencar-lo doncs???

De totes maneres, he de reconèixer que he arribat a dubtar de la seva continuïtat: cada dia la cosa pintava més malament i determinat diari cada dia posava més por al cos...Per acabar-ho d’adobar, ell arriba de Estocolm i no tranquil·litza a ningú i demana que s’arregli “algo” que molts desconeixíem que s’havia espatllat...què és aquest algo??? Què es va espatllar? S’ha arreglat ara? Encara són moltes les preguntes que em queden i moltes les falses aparences que es mostren en aquest joc. No em digueu la imatge d’ahir de Laporta, Roberto de Assís, Txiqui i Soriano! Cada vegada trobo més gestos falsos i de cara a la galeria d’aquest president...i el Soriano??? I la cara de circumstàncies que feia? I la Haker? Que un dia li fa un massatge al Soriano, el dia següent li fot una clatellada i ara el torna a deixar bé??? Hi ha massa coses que desconeixem...Però una cosa tinc clara: no em calen gestos de cara a la galeria, el que vull són fets: que el Roberto pari de tontejar amb el Milan i que el Barça actuï correctament amb el Ronaldinho. No hem de oblidar que aquest home va aixecar un club en depressió, va tornar l’alegria i en el seu pitjor moment professional és el màxim golejador del equip!

Ahir Ronaldinho em va fer tornar somriure després d’uns dies de preocupació i certa indignació amb ell...i aquí va un secret: l’altre dia, un d’aquells dies que tot et surt malament i només et falta llegir segons què perquè encara ho vegis tot pitjor...vaig decidir escriure un mail a Ronaldinho. Desconec si l’ha rebut o no, si l’ha llegit o no...li vaig enviar a través de la seva pàgina web i he rebut un mail de contesta dient que moltes gràcies per la teva mostra de suport i bla bla bla... En aquest mail li deia, resumint, que no entenia perquè deixava que es muntés aquest sarau i no ho desmentia, perquè deixava que l’afició que tan l’estima patís. Perquè al cap i a la fi a qui més inquieta és a nosaltres. Li deixava entendre que no era just rebre aquest tracte després de les mostres de suport que sempre li hem mostrat. Doncs bé, no sé si l’haurà llegit o no, però la qüestió és que per fi s’ha posat fil a l’agulla. Esperem que no sigui flor d’un dia i sigui veritat que la voluntat de les dues parts és seguir junts. Per molt anys!