Ronaldinho vs. Dunga... Qui guanyarà?

Ronaldinho va tornar a marcar un gol amb la canarinha ahir, un gol que venia després de 1 any i 9 mesos sense veure porta amb la seva selecció, un gol que podria haver celebrat amb ràbia contra el seu actual entrenador a la selecció. Però no, Ronaldinho no és així. Als mals gestos, et respon amb un somriure, amb alegria, perquè per ell jugar pel seu país està molt per sobre de la seva distant relació amb Dunga. Per si no volies caldo, dues tasses! La segona d’un magnífic llançament de falta made in Ronaldinho.

Corre la llegenda que Dunga, tot i ser gaucho com Ronaldinho i ser pràcticament veïns al Brasil, no ha paït que un noi de 16 anys que aleshores jugava amb el Gremio, li fes un canyu: un novell fent un canyu a una llegenda com Dunga! Però que s’ha pensat aquest noiet! Per si això no fos poc, es veu que Nike va utilitzar aquestes imatges en una de les seves campanyes promocionals de Ronaldinho, cosa que encara va fer enfurismar més al seleccionador... Realment n’hi ha per tant???

Doncs bé, ahir, i emmarcat en la seva difícil relació, Dunga va fer un pas més per erosionar la moral de Ronaldinho, una moral de per si molt desgastada aquesta temporada després d’un no parar durant massa temps. Ahir, Ronaldinho va perdre el 10 de la selecció: El 10, un número tant important per un jugador Brasiler, el número del lideratge, de la importància dins del grup, el número que tants i tants mites del Gaucho han lluït... M’imagino que no deuria ser fàcil a dins del vestidor veure que el teu entrenador ha decidit que ja no et mereixes el 10, que el lideratge ha de recaure sobre un altre (kakà...quin papelón el pobre! Perquè no ha de ser fàcil veure’t en aquesta guerra, més quan tens una bona amistat amb l’implicat)...com tampoc deuria ser fàcil escoltar com Dunga, en comptes de protegir al grup, es dedica a dir que si algú no vol anar a la Copa Amèrica, que s’aixequi davant del grup i tingui la valentia de dir-ho davant de tothom. Sincerament, em molesten aquests dards que li llança a Ronaldinho perquè no s’ho mereix. Crec que la seva implicació amb la seva selecció és indiscutible, però tothom és humà i tothom té un límit...

El més curiós de tot és que costa molt veure a Ronaldinho enfadat amb algú, i no sé perquè em sembla que Dunga està aconseguint el que no havia aconseguit ningú...Amb quines ganes ha d’anar Ronaldinho a les seves convocatòries amb el tracte que reb? Sempre he pensat que el grup és el més important, però que si tens algú que destaca per sobre del altres, l’hi has d’obrir la porta i donar-li més marge per explotar el què sap fer. Per mi això no significa ser individualista o deixar de pensar en l’equip...sembla que Dunga no pensa el mateix. Però ull! Que vagi en compte que no li surti malament la jugada...Llavors va ser un nen de 16 anys el que et va deixar en evidència...ves en compte que un noi de 27 acabats de fer no et faci passar pel mateix...

La pèrdua d'equilibri en determinats fronts

Aprofito l’entrevista que avui concedeix Deco a Mundo Deportivo per escriure sobre la premsa esportiva catalana i el camí que està seguint últimament. I dic que aprofito la entrevista de Deco perquè penso que d’ella se’n poden extreure forces conclusions...

Deco es refereix al famós entorn, al que qualifica de dolent pel club i l’acusa d’anar encenent petits focs que poden acabar en un gran incendi. Considera que el club ha d’estar per sobre de tot (100% d’acord) i que les situacions i interessos personals s’han de deixar de banda fins al final de temporada. En resum demana que tothom actuí amb discreció, que es deixin de filtrar coses i que s’estableixi com fins fa poc una relació franca de dir-se les coses a la cara en comptes d’utilitzar els mitjans de comunicació.

Aquí em pregunto jo: si aquesta és la seva teoria, perquè no se la aplica a ell mateix? La persona que li fa l’entrevista no és altra que Francesc Aguilar. Fins fa poc sentia força admiració per aquest periodista perquè, si bé tenia línia oberta amb el Deco i part del clan brasiler, explicava algunes cosetes però mantenia cert rigor periodístic deixant de banda amistats. Doncs bé, porta una temporada que tela! Bé, en la línia de Mundo Deportivo, diari que fins fa poc m’encantava llegir i que ara cada vegada menys...

M’explico: de tots és sabut que MD és el diari de capçalera de Deco i Ronaldinho, i un diari simpatitzant de la corrent del Rosellisme. Gent com el mateix Paco Aguilar o Cristina Cubero (la Haker es mereix un post a part) se les donen de tenir molt bona relació i de rebre informació d’aquests dos jugadors. Entenc que com a periodista has de tenir les teves fonts i que te les has de treballar...però d’aquí a aquesta defensa malaltissa a tots dos, i en certa manera el menyspreu a Eto’o per considerar-lo la bandera de l’altre diari de Barcelona i un rival de Ronaldinho en comptes d’un company...que voleu que us digui...no m’agrada. Trobo que en aquest sentit MD s’ha radicalitzat i no ha sabut mantenir l’equilibri. Si a aquí hi sumes el programa de l’Arús, llavors ja tens muntada una bomba de rellotgeria!

Quan estudiava solia mirar el “Força Barça” perquè m’agafava a casa estudiant, però des de que treballo, amb l’horari que el fan, no el puc veure gairebé mai. Doncs bé, ara feia molts mesos que no el mirava, anava llegint comentaris sobre la seva radicalització semblant a la de Mundo Desportivo, però no ho havia pogut comprovar. Doncs bé, fa dues setmanes el vaig tornar a mirar i vaig quedar parada: propaganda i més propaganda de Ronaldinho i Deco, i merda i més merda sobre Eto’o (que no m’estranya que ja n’estigui cansat!) a un nivell exagerat. En aquest programa se les donen de tenir informació de primera mà, informació que no ve del club perquè precisament no paren de posar-se amb Laporta faci el que faci. Per tan d’on els hi ve la informació? Està clar no? D’alguns jugadors o del entorn d’alguns jugadors. Així doncs, de què es queixa Deco? En aquest sentit, Deco reconeix que els jugadors es senten utilitzats per guerres personals i que no hauria de ser així, que s’hauria d’anar de cara i no als mitjans de comunicació per enviar determinats missatges. A veure si ell mateix s’ho aplica o els hi fa entendre a determinats jugadors!

Per altra banda tenim a Sport, diari d’un corrent més Laportista i amb via directa a Eto’o, la seva bandera, el diari on Eto’o sempre dona entrevistes i on és més ben tractat. Sport sempre ha estat la meva segona opció en quan a lectura de diaris esportius, sempre m’ha agradat més MD per la manera d’escriure, pel format, no sé...Doncs últimament també estan que se surten, amb unes portadetes al nivell de Marca o As. Ja vaig comentar la famosa portada del dissabte passat on es deia: hoy toca una manita...pues vaya manita nen! Ens descuidem i perdem el partit! En aquest sentit Sport no ha patit una radicalització editorial tan notòria com MD, però se’ls hi veu el llautó als periodistes que escriuen els articles d’opinió i les seves portades són cada vegada més ridícules i a vegades prepotents.

A això, estem amb plena “guerra” per qui s’endú els favors de Messi (la Haker està molt pendent d’això) i he de dir que per ara el noi se’n està sortint molt bé: ni amb un ni amb l’altre, amb tots dos!

Què s’ha de fer pel bé del club? Pel bé de tots? Doncs que tothom es cenyeixi a fer la seva feina: els diaris a informar de l’actualitat del club amb objectivitat, a apropar els jugadors a l’afició mitjançant entrevistes...Els jugadors a donar-ho tot al camp, als entrenaments, deixar-se de guerres d’egos i filtracions a la premsa i resoldre els seus problemes al vestidor...i el club dedicar-se a planificar la pròxima temporada fent el mínim de soroll possible i deixar-se també de guerres personals (crec que Laporta no superarà mai la ombra del Sandro. Està acomplexat o que? Perquè ho sembla!) i jocs bruts iniciant campanyes contra determinats jugadors. Si es pensa que algú no està rendint com s’espera, doncs no costa res reunir-se amb l’implicat i parlar les coses directament i amb honestedat per part de tothom. Només així s’arreglen les coses. Si continuem amb aquesta tonteria ens carregarem un equip campió i fins ara unit. Que tothom treballi en lo seu i deixi de buscar dobles lectures en tot.

I aquesta nit: a guanyar! Importantíssim!

Un empat que avui encara té més bon regust

Quin partit ahir al Camp Nou! Quin patiment! Vam començar encaixant un gol als 5 primers minuts, el pitjor dels escenaris que se’ns podia presentar! Però ahir va ser un partits que podríem dir de cops: ara me la fots tu, ara te la foto jo, a veure qui pot més! Amb un sistema tàctic arriscat (que ja començo a pensar que no és res puntual sinó que estem en vies de implantar-lo, i no hi estic massa d’acord...massa risc), semblava que els nostres jugadors no s’acabessin de coordinar i això era aprofitat per un Real Madrid més peleón del que m’esperava tenint en compte el seu nivell de joc mostrat fins ara i les baixes amb les que venia (Cannavaro, Roberto Carlos,...).

Puc arribar a entendre certa desubicació i descoordinació conseqüència del nous sistema, però em comença a preocupar moltíssim les errades en les passades que fem i les excessives pèrdues de pilota al mig del camp, precisament ara que hi juguem amb un home més...Però bé, també cal que ens fixem de quin home de més estem parlant: preocupant l’estat en el que es troba Marquez des de ja fa massa temps...aquest potser n’és un altre al que li calen vacances, potser conjuntament amb Deco, al qual veig bastant desdibuixat... Desconec si juguem amb un 3-4-3 per sorprendre o perquè a Rijkaard li costa decidir a qui sacrifica al mig del camp: Xavi passa per un bon moment, Iniesta també, Deco no, però treure’l del camp és perdre lideratge i caràcter, i jugar amb només els tres petits no ens porta bons resultats...No sé. Si es vol aguantar aquest sistema i els jugadors mostren la capacitat de sacrifici que van mostrar a Saragossa, ok! Perquè allà tothom tapava forats, s’estava molt pendent dels laterals i la concentració era màxima. Però si hem de jugar com ahir o el dia del Sevilla...millor que tornem al nostre 4-3-3 que tants èxits ens ha donat.



Tornant al partit d’ahir, està clar que el nom propi no és altre que MESSI, i ho escric en majúscules perquè el nen va estar immens! Per mi té molt mèrit anar remuntat un darrera l’altre els gols del rival! Perquè pensem en això: ahir vem tenir una capacitat de reacció que ens ha mancat en molts altre partits aquest any, una capacitat de reacció associada a tot l’equip en general, però personificada en Messi. L’últim gol als minuts de descompte va ser...uff!!! Feia temps que no celebrava un gol amb tant entusiasme! Hat trick de Messi i un empat que avui, més que ahir, té un bon regust després del resultat del Nàstic – Sevilla (qui ho havia de dir! Enhorabona al conjunt grana! Tan de bo aquest sigui un pas cap a la seva salvació!)

Per altra banda, no em voldria deixar a Víctor Valdés. Quin portaràs! Quines aturades que va fer ahir! Ha tingut errors, com tothom els pot tenir, però si ho posem tot en una balança, la part on es troben els encerts pesa tant que m’oblido dels errors. Fins i tot em va saber greu que ahir al estadi no es coregés el seu nom! S’ho mereixia! Ell és el màxim exposat al risc amb el que juguem ara, i de moment ho porta força bé. Aquí hi ha porter per anys!

No voldria acabar sense abans mencionar una cosa: ja n’hi ha prou d’aquesta prepotència que venen mostrant gairebé tota la premsa esportiva catalana i que ahir es va simbolitzar en la portada de Sport. Com ja vaig deixar en els comentaris del anterior post, estem perdent les senyes d’identitat i el seny! Aquesta portada era més típica de Marca o del As, que no pas d’un diari esportiu català. Vaig sentir vergonya aliena i com molt bé vaig dir: a veure si ens la menjarem amb patates! Doncs efectivament! I és que no es pot anar tan de sobrats perquè després tot torna!

Ja fa dies que vull escriure un post sobre el canvi d’estil i formes de la premsa catalana en els últims temps. A veure si un dia d’aquests tinc temps (què és tenir temps??? Fa unes setmanes que aquesta paraula no existeix al meu diccionari...) i ho escric!

PD: no penso fer cap comentari del arbitratge. Ni s’ho mereix! Sort que el Basté abans de començar el partit deia que era el millor àrbitre de la lliga! Doncs sort!

UFFFFFFFFFFF!!!!

Estic indignada. Què indignada??!! Indignadíssima!!! Feia temps que no deixava de mirar un partit a falta de 5 minuts del final per la mala llet que tenia. I és que el que semblava un partit encarrilat ha acabat amb una decepció i una suma de factors que fan que em senti exasperada. A quins factors em refereixo?

1. No sabem matar els partits quan aquests se’ns posen a favor. A vegades em dóna la sensació que pensem que ja està fet i que abaixem el ritme. Ostia! És que en cap moment del partit he vista cap jugador del Barça pressionar el rival com pressionaven els jugadors del Sevilla! Al moment del penal he dit: el fallem segur. I així ha estat. Però bé, penses: juguem amb 1 més! Com serà que no en fotem un altre, com serà que no es noti aquesta superioritat, ni que sigui numèrica! Ja no dic futbolística...Doncs tampoc! Crec que des del penal hem començat a anar cap a caiguda...Ens ha faltat caràcter i determinació per resoldre el partit i amb el Sevilla no ens ho podíem permetre.

2. L’àrbitre. Aquest també mereix un capítol apart...Des del penal pitat ha mostrat certa actitud parcial, com si pensés que és un pecat pitar un penal a favor del Barça...Des d’aquest moment faltes i faltetes per tots dos costats, però semblava que només sancionava al Barça. Algú em pot explicar com Alves ha acabat el partit? Algú em pot explicar el motiu de l’expulsió de Giuly? He mirat la repetició unes quantes vegades i no veig per enlloc la vermella! No dic res de Zambrotta perquè alguna cosa li ha dit a l’àrbitre perquè l’enviés a les dutxes...Però lo de Giuly és de jutjat de guàrdia!

3. Alvés. Un altre que es mereix un comentari exclusiu. Noi, he de dir que ha bordat el seu paper! Ha marcat un gol, ha tingut protagonisme, no ha parat de fer faltes i tocar el què no sona a tothom que passava per la seva banda i ha acabat el partit!!!(¿?). Per mi és el típic cabroncete que té tot equip menys el Barça parabòlicament...Fot ràbia només de mirar-lo! Uffffffffff!


4. Eto’o: em sap greu el que vaig a dir...però si havia de sortit amb l’actitud que ha sortit, millor que es quedés a la banqueta. Ni estava al seu lloc, ni corria, ni pressionava, ni ha imprès al davant el caràcter que el caracteritza. Que no volia arriscar i dosificar-se per Liverpool? Doncs que ni entri! Perquè repeteixo: el què ha fet o res és el mateix. En certa manera ha estat una decepció per mi. Perquè encara que entenc que surt d’una lesió i que li costarà ser el mateix, no he vist en ell l’actitud que si que li vaig veure la setmana passada al Camp Nou.

Mira no sé...em quedo amb la sensació que hem perdut aquest partit no per mèrits del Sevilla, sinó per demèrits nostres. Si bé és cert que el partit del dimarts és molt més important, avui s’hauria d’haver aconseguit un altre resultat vist el que hem vist. Esperem que el dia del Liverpool les coses ens surtin millor...i dissabte que ve...Madrid

...