Quina vergonya tot plegat...

Aquesta és la paraula: vergonya. Quina vergonya aliena que em provoca tot el merder que s’ha muntat al voltant del Oleguer i el seu escrit a una revista catalana (La Directa, si no recordo malament). La vergonya comença i es genera en varis fronts:

- Primer, pel munt de periodistes desinformats que només que senten que Oleguer ha escrit o ha dit algo (Si, Oleguer, el independentista! Ui! Quin delicte!) comencen a criticar sense abans haver perdut 3 minuts a llegir detingudament el que ha escrit... Penós també el fet d’informar en primera instància que ho havia escrit per una revista del País Basc relacionada amb ETA...i encara més penós: jutjar tot el que diu Oleguer basant-se en la seva ideologia i no en les paraules i idees que expressa en el seu escrit. Perquè algú dubte que si això ho hagués escrit un altre, la majoria de la gent sensata d’aquest país aplaudiria les seves paraules? Fins i tot molts que ara el critiquen...

- En segon lloc, vergonya, i molta, en veure la reacció del president del Barça. Això si que no m’ho esperava en absolut de Laporta! Que per cert, també semblava anar una mica desinformat...Resulta que si hagués sabut que s’havia publicat això, haurien canviat al jugador que tocava que sortís en roda de premsa perquè no vol que s’utilitzin les instal·lacions del Barça per expressar temes com aquests. Ostres, i ho diu ell! Ell que és el primer que utilitza el club com a plataforma pel seu ascens social i personal, ell, al que sempre se’l acusa precisament de fer massa política, ell que mai a cap altre jugador li ha posat cap problema quan ha utilitzat la sala de premsa del camp nou per fer una denuncia social com és el cas d’eto’o i el racisme, o el mateix Thuram, molt implicat amb problemes de caire social...I ara resulta que reprova que l’Oleguer respongués educadament i sense generar cap tipus de polèmica una pregunta d’un periodista sobre el que havia escrit??? De veritat que com més hi penso, més “flipo” amb l’actitud del president, que en comptes de defensar el jugador i la seva llibertat d’expressió davant de tot (perquè val a dir que ell ha escrit aquest article a títol personal. En cap moment s’ha fet valdre del Barça...) es dedica a crear com una cuirassa com per no sortir-ne esquitxat o no quedar malament...Jan, has aconseguit el contrari! Amb lo bé que hauries quedat dient que cadascú pot opinar el que vulgui i que es tracta d’una opinió personal que el Barça com a institució no té perquè compartir o opinar al respecte.

- I en tercer lloc, vergonya, i força, per la reacció de la marca esportiva que patrocina a Oleguer (no penso ni escriure el seu nom! No penso caure en l’error de promocionar-los com sembla que volien amb aquesta acció). Resulta, i citant la nota de premsa que han facilitat, que ells defensen el dret a la llibertat d’expressió i pensament (¿?), però que el seu lligam amb el futbolista es basa en criteris única i exclusivament esportius i que per aquest motiu prenen la determinació de rescindir el seu contracte amb Oleguer de forma unilateral. Això és el súmmum de la incoherència! Si es basen única i exclusivament en criteris esportius no s’entén que trenquin relacions per unes declaracions a títol personal!!! De veritat que aquesta empresa hauria d’anar pensant en millorar la seva política de comunicació, perquè la veritat, deixa molt que desitjar. Bé, la seva política de comunicació i algun que altre directiu / responsable que sembla que tampoc s’ha llegit l’article i s’ha deixat portar per determinada premsa...

Com dic i porto dient tota l’estona: QUINA VERGONYA que en aquest país un no pugui escriure el que li doni la gana de determinats temes. Quina pena que estiguem tan ocupats que no ens prenguem 5 minutets a reflexionar i a llegir o escoltar amb tranquil·litat les opinions del altres...que hi pots estar més o menys d’acord...però són tan vàlides com les teves.

Jo m’he pres la modèstia de llegir el que ha escrit Oleguer (Olegario per alguns...una altre cosa que també fot llàstima...haver de canviar el nom a la gent com a símbol de despreci...perquè és el que busquen en el cas d’Oleguer)...potser ho hauria de fer més d’un. Per si de cas, aquí deixo el seu escrit...de bona fe.

La bona fe

De Juana Chaos ha passat els últims vint anys a la presó. Reduïda pels beneficis penitenciaris que preveia la legislació anterior, s’havia computat i establert una condemna de divuit anys pels crims que va cometre. Tot i així, continua en presó preventiva, pendent de la resolució definitiva del procediment obert pel contingut de dos articles publicats al diari Gara. L’Audiència Nacional espanyola considera que, amb aquests articles d’opinió, De Juana Chaos ha comès delictes d’amenaces terroristes i l’ha condemnat a dotze anys i mig més de presó. Com a protesta per aquesta decisió, De Juana Chaos ha optat per fer vaga de fam fins a les últimes conseqüències.

L’estat de dret (com tantes vegades ens repeteixen com si fos una campanya publicitària) no preveu la pena de mort ni la cadena perpètua. De la mateixa manera continua prohibint l’eutanàsia. Em guiaré per la bona fe i suposaré que l’estat de dret no ha deixat de confiar en les seves lleis i continua no volent aplicar la cadena perpètua o la pena de mort. Guiat per la mateixa bona fe, consideraré que els motius polítics no fan que l’eutanàsia sigui legal. Suposaré, també mogut per la bona fe, que el contingut dels articles que ha publicat De Juana Chaos és prou explícit i clar per a mantenir a la presó una persona en risc de morir. M’agradaria pensar que, a l’estat de dret, hi ha llibertat d’expressió i que, en aquest cas, així com el d’Egunkaria o el de l’actor Pepe Rubianes per esmentar-ne alguns, hi ha indicis suficients per a processar els responsables (en cas contrari, tothom ja hauria aixecat el crit al cel, com és costum, quan hi ha episodis de falta de llibertat d’expressió lluny d’aquestes contrades, posem per cas al Marroc, a Cuba o a Turquia). La bona fe m'impulsa a pensar que a l'estat de dret la justícia és igual per a tothom, que no hi influeixen les pressions polítiques i que realment hi ha independència judicial; que les declaracions del ministre de Justícia, López Aguilar, en què afirmava: 'el Gobierno construirà nuevas imputaciones para evitar dichas excarcelaciones', referint-se al cas de De Juana Chaos, no han influït la sentència judicial.

Algú deia: Fets, no paraules. Doncs en David Fernàndez, al seu llibre 'Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial', ens informa dels fets següents: l’ex-general de la guàrdia civil i membre destacat dels horrors d’Intxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, fou condemnat a setanta-cinc anys de presó per l’assassinat de Lasa i Zabala i tan sols en va complir poc més de quatre perquè al•legava problemes de salut. Julen Elorriaga també va ser excarcerat per motius de salut; condemnat a gairebé vuitanta anys de presó pels mateixos fets només ha complert un 3% de la condemna. De la Rosa, després d’estafar tot Espanya, gràcies a una depressió pot gaudir d’un generós règim de tercer grau. Rafael Vera, després de ser condemnat a deu anys de presó pel segrest de Segundo Marey, reivindicat pels GAL, només va passar vuit mesos reclòs per aquella causa... En David, al seu llibre, parla bàsicament de tortures i torturadors, de com la justícia mostra diferents graus de severitat segons l’acusat, de com funciona la maquinària informativa per criminalitzar determinades dissidències, de com la policia crea les proves necessàries per a imputar algú quan interessa políticament, com el govern no vol escoltar els informes del Relator Especial per la Qüestió de la Tortura de les Nacions Unides o d’organismes com Amnistia Internacional, que asseguren que en aquest estat de dret es tortura.

Però també resulta, ara, que la fiscalia de l’Audiència Nacional demana l’arxiu del cas Egunkaria: no hi ha proves. Resulta que el novembre del 2004 el Tribunal d’Estrasburg condemna l’estat espanyol per 'no haver investigat' les tortures denunciades, dotze anys abans, per disset independentistes catalans; calia fer callar les veus discordants durant els Jocs Olímpics. Resulta també que, el novembre del 2005, Zapatero indulta quatre policies locals de Vigo, inhabilitats i condemnats en ferm a dos i quatre anys de presó per haver apallissat, insultat i vexat el ciutadà senegalès Mamadou Kane. I resulta que Aznar havia fet igual el desembre del 2000: catorze agents condemnats per tortures (un d'aquests reincident), indultats.

I resulta que... Estic fet un embolic. Massa sovint aquest estat de dret té parts fosques que em fan dubtar. Tot això fa pudor d'hipocresia. I tanta hipocresia fa que se t'esgoti la bona fe.