M’he despertat amb les llàgrimes del meu ídol...
Al moment he pensat: ostia, què li ha passat al meu nen? (perdoneu-me la llicència, però és que moltes vegades em refereixo a ell com el meu nen o el meu Ronaldinho...jajaja).
Quan he llegit que aquelles llàgrimes eren conseqüència de veure fer realitat el somni de poder ajudar als nens del seu país en risc d’exclusió social...ufff! He pensat: crec que mai a la vida he vist un jugador de futbol amb tanta sensibilitat, amb tanta vocació per ajudar als altres...És cert que hi ha molts jugadors que col·laboren amb causes benèfiques, però en aquest cas aprecio una implicació superior, amb tota la seva família involucrada i amb uns resultats a la vista de tothom. Per mi té molt mèrit que destini part dels seus guanys a la creació d’un institut dotat amb excel·lents instal·lacions i que acollirà a 3.500 nens, que gràcies a aquesta iniciativa poden pensar en un futur millor del que els pot esperar en una favela. 
A vegades, quan un guanya molts diners perd la perspectiva de la realitat, només veu coses bones al seu voltant i pot caure en l’error d’oblidar-se dels seus orígens. Ronaldinho no. Amb aquesta iniciativa demostra que toca de peus a terra i que és conscient dels problemes que pateix el seu país, problemes que ell mateix va viure quan era petit. Ell va tenir la sort de que el seu germà fos jugador professional i va tenir una infància relativament còmode... però molts nens del seu voltant potser no, molts d’ells no van tenir cap oportunitat...Per tant un 10 al nostre 10!
I bé, si m’he despertat amb aquesta imatge, he sopat amb el fantàstic programa que TV3 li ha dedicat al crack.
Un programa amb els millors gols del Ronaldinho, amb comparacions entre ell i els ídols que han passat pel camp nou al llarg de la història. He gaudit moltíssim amb aquest reportatge. No parava de repetir-li a la meva mare: no sabem el que tenim, no sabem el que tenim!!! I és que no hi ha cap jugador de cap altre equip del món que transmeti el que ell transmet, que ofereixi al públic l’espectacle que ell ens regala cada setmana, amb aquesta implicació, amb aquesta humilitat...És que per més que hi penso no n’hi ha un altre de igual. Veient aquest programa pensava: com hem estat capaços de criticar-lo tant feroçment quan el seu rendiment no ha estat alt (és humà!), com hem pogut dubtar d’ell amb tot el què ens ha donat...si és que el seu primer any ell solet va sostenir el Barça, si aquest tiu a tornat l’alegria al Barça, la il·lusió, els títols! Per mi Ronaldinho ja és història viva del Barça i un pressentiment em diu que aquesta història no ha fet més que començar...
Pd: per cert, aquest és el meu post 101!!! L’altre dia hauríem d’haver celebrat el centenari i no hi vaig pensar! Bueno, ho celebrem ara! El ronaldinho ens hi acompanya! jajaja
