Porto dies qüestionant-me perquè per alguns és tant escandalós deixar a la banqueta jugadors com Ronaldo o Raúl. Ambdós són jugadors amb una gran història darrera seu, amb molts gols i moltes gestes, però que actualment no viuen el seu millor moment. Així doncs perquè hi ha tanta por a que vegin el partit amb els suplents? És que els criteris per formar un equip titular no són que qui millor està és qui juga? Crec fermament que al cap i a la fi, si aquest jugadors estan al equip titular qui més se’n ressenteix és el propi equip, però també el propi jugador, que veu, frustrat, que ja no és el que era i com augmenten les critiques al seu voltant.
És obvi que tothom vol jugar un mundial i ser la figura, destacar, assolir unes determinades fites esportives...però em sembla una falta de respecte pels seus propis companys que gent com Raúl no acceptin la suplència i permetin obrir pas a altres jugadors en millor estat físic i emocional que ell. En aquest sentit, les imatges que van ensenyar ahir per televisió deixen bastant malament a Raúl, que sembla retreure a Aragonés que no sigui titular, com volent dir que ell és el capità i ha de jugar. No en tinc ni idea del que es van dir entre ells, però intueixo que Raúl li retreu al seleccionador que sigui suplent per les pressions de la premsa. Intuïció personal e! Res més!
No crec en el fet de mantenir a un jugador en l’equip simplement per la seva història, només crec en que els millors han d’estar sobre el terreny de joc. És com si jo ara tingués un currículum impressionant, però que per x motius estigués rendint malament a la meva empresa. Algú creu que el meu cap em mantindria, per exemple (que no és el cas) en la gestió d’un projecte si hi ha algú altre que ho pot fer millor? El món funciona així: estàs entre els onze escollits per mèrits no pel teu pes específic del passat. Del contrari no s’evolucionaria i es nota en els resultats. Les critiques s’han de saber encaixar i extreure’n les coses positives, fer autocrítica i reconèixer els errors personals. El que és molt fàcil és amagar-se darrera aquesta barrera que construeixen els teus èxits històrics i dir que ningú et respecte. No és fàcil veure i acceptar els defectes o errors d’un mateix, però és necessari fer-ho per intentar rectificar. Potser en el cas d’un futbolista no és fàcil rectificar perquè potser el seu estat físic ja no dóna per més batalles, però acceptant la situació ja és el primer pas per intentar girar la truita. No crieu?
Barcelona, en Alemania. No hay que buscarle tres pies al gato, simplemente no debió acordarse de mí y punto. En cambio, sí que acierto a entender menos que no saliera ninguna imagen mía en los vídeos. Creo, modestamente, que he ayudado, como el resto del equipo, a lograr la Liga y la Champions, que son títulos de todos. Y conste que sé que eso no es responsabilidad del Barça, sino de Nike. Pero son cosas que te hacen pensar. Yo sigo insistiendo en que soy plenamente feliz en el Barça y en Barcelona. Y puedo asegurar que no paro de recibir ofertas, que rechazo”
