Bon any 2006!

Demà me'n vaig a Londres a passar el cap d'any, així que abans de marxar volia des d'aquí desitjar a tothom un molt bon any 2006! Espero que es facin realitat tots els vostres desigs i que si el 2005 ha estat un bon any, el 2006 sigui encara millor!
PD: no ho he dit a ningú, però faig aquest viatge a Londres per espiar el nostre rival a la champions... :) (és broma e...encara que pensant-ho bé...)

Un nou ambaixador del Barça a Brasil

Voldria felicitar des d’aquí aquest noiet brasiler que no se li ha ocorregut res millor que “perseguir” a Ronaldo vestit amb la samarreta del Barça. Pel que he pogut llegir quan Ronaldo l’ha vist li ha dit “escolta, que jo sóc del Madrid!”, però a ell li ha set ben igual, que carai, ell volia lluir el 10 de Ronaldinho, el millor del món i tot un ídol al seu país! La seguit per tot arreu i quan ha fet una roda de premsa al mig del carrer (made in Ronaldo, perquè últimament cada vegada que va a Brasil en munta una d’aquest estil), al noiet ha pensat “escolta tu, em sembla que no ha quedat prou clar que m’agrada el Barça i m’agrada Ronaldinho...”, total que s’ha tret la samarreta i enganxat com una lapa darrera de Ronaldo, li ha col·locat la samarreta com a taló de fons! Fins i tot Ronaldo al final li ha dit que o la treia o no parlava més amb ell! Jajajaja, em sembla excel·lent el que ha fet aquest noi brasiler! Crec que des del departament de marketing del Barça se l’hauria de contractar per futures ocasions, perquè no em digueu que no ha estat efectiu el seu mètode? Aquesta fotografia que us mostro ha sortit a gairebé tots els diaris i a tots els canals de televisió n’han parlat! Uns estratègia de marketing improvisada però àmpliament efectiva i gratuïta! No és mala idea no? A més a més segur que li faríem un bon favor a aquest nen...

PD: Tema innocentades del diaris esportiu: lo del As no ha colat, lo del Marca no ho he vist a la seva edició digital però tampoc colava, la de Mundo Deportivo no l’he pogut llegir a l’edició digital, però pel titular m’ho hagués pogut creure...i la que si que m’he cregut (diguem innocent...) ha estat la del Sport. M’ha semblat molt fort, però mira, m’ho he cregut!

No perdem el rumb...

L'altre dia sentia com el president Laporta, en el seu discurs amb els periodistes, deia que el més important era mantenir la humilitat i no perdre el rumb. Em va fer gràcia aquesta última paraula “rumb” precisament perquè el dia anterior Florentino Perez, altrament conegut com el ser superior, reconeixia que en l’últim any el Madrid havia perdut una mica (una mica només???) el rumb esportiu. Coincidències dels dos discursos o intencionat? M’inclino potser més per la segona alternativa...
Doncs bé, no perdre el seny comença per no voler fixar un crack per què si el pròxim estiu. M’explico. Es parla molt de que si Henry acabarà a Can Barça l’estiu que ve, que és un desig del president, que si té amistat amb Rijkaard, etc, etc, etc. Es normal que Henry vulgui canviar d’aires veient la situació del Arsenal: a 20 punts del Chealse, amb un destí francament incert a la Champions (encara que m’encantaria que passessin ronda e :), ja ens entenem), molt irregular en el seu joc, etc. Però considero que a Henry ja li ha passat el tren del Barça. Ara per ara no és necessari i penso que podria arribar a trencar el bon rotllo que hi ha al vestuari. Estic d’acord en que és un excel·lent jugador, pero per mi no és millor que Ronaldinho, Eto’o o el que pugui arribar a ser Messi, tots ells molt joves i encara amb molt recorregut. A més a més, crec que hi ha altres posicions que s’han de reforçar abans que la davantera, com per exemple els laterals. Sense anar més lluny i sense voler menysprear a Gio i a Silvynho, tots dos tenen al voltant de 30 anys (o ja sobre passen aquesta edat) i, encara que tots dos m’agraden força, crec que aquest pròxim estiu s’hauria de fitxar algú en aquesta posició per no fer baixar el nivell.
Per tant, que s’imposi el seny i no les ganes de voler veure vestit de blaugrana a una nova estrella.
Per altra banda i canviant de tema, m’agradaria destacar una cosa que penso que no s’ha comentat gaire. Primer de tot, les meves felicitacions al meu admirat Ronaldinho pel seu segon FIFA world player i a Samuel Eto’o pel seu tercer lloc (merescudissim). Molta gent ha titllat a Eto’o d’envejós per veure’s eclipsat pels èxits de Ronaldinho. Doncs bé, crec que l’altre dia no li van caldre paraules per demostrat que això és absolutament fals. Veu veure l’abraçada que li va fer Samuel Eto’o a Ronaldinho a l’escenari de la Opera House de Zurich? Em va agradar molt veure aquesta imatge, molt emotiva. Fins i tot Frank Lampard va quedar ven parat quan ho va presenciar. Es veia una felicitació del tot sincera, amb el cor, i crec que amb això eto’o va dir molt més que amb la seva ja famosa roda de premsa.
Que segueixin els èxits!

Bon Nadal a Tothom!

O'Rei

Us preguntareu que faig avui escrivint sobre Ronaldinho Gaucho, el flamant pilota d’or, quan el barcelonisme viu encara sota els efectes de la lesió de Xavi, un dels nostres pilars (Ànims des d’aquí Xavi!). Doncs bé, com tota a la vida, hi ha una explicació: escriure sobre el meu ídol requereix del temps necessari per plasmar tot allò que vull transmetre i per la meva desgràcia, entre setmana, temps és precisament el que em falta!
Haig de reconèixer que em vaig emocionar molt quan vaig veure el moment en què Ronaldinho rebia la pilota d’or. Possiblement també hi va contribuir el fet de veure’l a ell tan emocionat i perdent el somriure que tant el caracteritza. Em va semblar veure el petit Ronaldinho, aquell nen que somia ser el millor del món i que quan ho assoleix es veu superat per l’emoció del moment. I és que realment ha de ser impressionant que rebis un premi veient que bona part dels teus ídols futbolístics estan davant teu, drets, aplaudint-te. És com si a mi em concedissin un premi i tingués al davant precisament al Ronaldinho...no sé com reaccionaria...
Ronaldinho no és el prototipus de futbolista d’elit, que guanya molts diners i que es creu un ser superior, això no va amb ell. Com diu en la seva entrevista a France Football, ell no es considera una súper estrella. I hi ha moltes coses que així ho demostren: segueix sent un tipus humil, que no té mai un no per ningú ( i d’això en puc donar fe) i que sempre recorda que ell sol no estaria on està si no fos pels seus companys (un equip no el fa un sol jugador!). Penso que si Ronaldinho continua amb els peus a terra tindrà una carrera plena d’èxits, i bona part d’això també és gràcies al seu entorn més pròxim, que pot semblar una tonteria però que hi té molt a veure.
Ronaldinho és l’alegria del vestuari i per extensió dels barcelonistes. Només cal veure el seu somriure, les bromes que fa amb els seus companys i fins i tot quan li fan una entrada sembla que no s’ho agafa malament (i mira que en rep unes quantes a cada partit). Dins del vestuari és molt apreciat, un noi que sempre es preocupa de que els seus companys estiguin bé, que motiva a la resta per seguir pel camí dels èxits i que es considera un més tot i ser el millor del món. Això no és fàcil i com a exemples podríem citar altes jugadors d’èxit i que sembla que visquin en un altre planeta...crec que no cal donar noms.
És tanta l’admiració que sento per Ronaldinho, que fins i tot procuro estar al camp per veure l’escalfament. Perquè? Doncs perquè fins i tot en aquest moment Ronaldinho és diferent: mai escalfa sense tenir la pilota a les mans o als peus, juga amb ella, se la passa amb algun company i quan és l’hora d’enfilar cap als vestuaris...el mateix ritual de sempre: es queda l’últim, fa dos o tres xuts a portaria (gairebé sempre en falla 2 de 3, potser és una superstició) i comença a córrer cap a les banquetes. A prop d’aquestes sempre l’espera Paco Seirulo, al qual “dribla” ingeniosament, per tot seguit passar-li la pilota amb un cop de taló.
Sempre sento a dir que a Can Barça la gent s’acaba cansant de veure a les mateixes cares, per molt bon jugador que siguis. Algú pensa que ens cansarem mai de veure aquest virtuós del futbol? Per descomptat que jo no! I penso que no ens en cansarem perquè Ronaldinho sempre busca donar alguna cosa més a cada partit, mostrar una novetat en el seu repertori particular, i així és molt difícil que te’n cansis de veure’l...al contrari, mai en tens prou.
La única cosa que em resta per dir és : No canviïs mai Ronaldinho!
Pd: per petició popular (bé, del meu tiet Quim...el guapo), penjo la foto que em vaig fer l’any passat amb el Ronaldinho. Un dels meus tresors.

FIFA World Player

Estic enormement satisfeta amb els finalistes del FIFA world player. Per una banda ja m’esperava que Ronaldinho estigués entre els finalistes, i també s’hi podia intuir que hi seria Lampard. La grata sorpresa me la he endut amb l’Eto’o!Crec que ningú li discuteix que és un dels millors jugadors del món, però ningú el posava entre els 3 finalistes. Per sort encara hi ha una mica de sentit comú i aquí el tenim. S’ho mereix perquè la seva presencia en l’equip és imprescindible i ,tot i que a vegades queda eclipsat pel gran Ronaldinho, ell també és un crack.
Així doncs ens trobem que entre els finalistes hi ha majoria barcelonista (quants anys feia que això no passava?) i és tot un orgull. Ve a ser un reconeixement mundial al joc del Barça i en particular a dos dels pilars de l’equip. Sincerament crec que Lampard té poques opcions de guanyar tot i ser un fantàstic jugador, així que guanyi qui guanyi dels altres dos, en tot cas qui hi surt guanyant és el Barça.
En aquest club el més important és l’equip. Sembla que aquest concepte s’hagi traslladat fins i tot en qüestió de premis. Per molts anys!